Revisió de Sant Jordi: les dues morts i mitja

Dia 23 d’abril. Sant Jordi. Plourà, com altres anys? Algú em regalarà una rosa ?
Fa molts anys, aquest dia per a mi tenia el seu encant : acostumava a sortir de casa amb un cabàs enorme. Passejava per tot el centre, entusiasmada per poder comprar llibres (queien vàries desenes) amb descompte. No puc pas dir que ara tingui gaire més recursos que en aquella jovenesa entusiasmada. Però ara prescindiria amb gust del descompte...; no, perdó: ara pagaria amb gust per tal de no trobar-me amb aquella gentada al centre el dia del “patró”.

I no estarà de més que, seguint els vells costums, li donem una ullada a l’esdeveniment per veure si val la pena celebrar.

Un cop més, i com tantes “celebracions”, són diades més del consumisme que no pas de la gent (i si no, que algú m’expliqui com és possible que un dia tan assenyalat no sigui festiu: està ben clar, quan el nostre sant patró ens visita en cap de setmana, les vendes −que en un sol dia suposen un percentatge suculent respecte tot l’any− pateixen una davallada dramàtica). No deu estar tot tan resolt, i si ens donen festa s’acaba en un vist i no vist amb la tradició.

Així doncs, i des de fa una bona pila d’anys, els catalans ens regalem entre nosaltres roses –a les dones− i llibres −als homes−. Per començar, i de ben segur que hi haurà a qui li sembli agafat pels pèls, em sembla francament injust: les dones obtenen el símbol de la bellesa, els homes el del coneixement. Per no referir-nos a l’exclusió total de la tradició d’altres formes de parella diferents a l’heterosexualitat.

Molt bé, posats a consumir, i a celebrar el que s’anomena “el dia dels enamorats” a Catalunya (“i a l’heterosexualitat”, caldria afegir), consumir llibres no és el pitjor del món. La raó que el regal a l’enamorat sigui un llibre obeeix a dos fets molt assenyalats: la mort, en el mateix dia, de dos genis literaris. No sé, però, si en Cervantes i Mr. Shakespeare acabarien d’entendre que en un dia així batessin rècords de vendes els mediocres autors de bestsellers. Asseguts als trons de les millors llibreries de les ciutats, signen exemplars amb la mateixa precipitació que un empleat d’una fàbrica de productes en sèrie. Els seus editors dediquen pertot els seus millors somriures. Vigilen inquiets el rellotge: mira que en un quart entra un nou escriptor de super-vendes! Però si el consum de llibres mereix bona part del nostre respecte, no pensem el mateix del merchandising colateral. La coca de Sant Jordi. El pa de Sant Jordi. El menú de Sant Jordi. L'spà (paraula!!) de Sant Jordi. L'hotel especial de Sant Jordi. I no descarto que, a poc que busquem, vagin sortint apostes cada cop més altes. Si el Quixot aixequés el cap, de ben segur que els combatria com a perillosíssims molins de vent!

I les roses? Els homes les regalen a les seves enamorades (s’hauria d’afegir, a veu baixa, que no tot val: només dones! I només una beneficiària! Llevat de les que tinguin edat o condició de filla, mare, sogra o similars). El regal de les roses correspon a la llegenda mitjaval sobre el nostre patró. Caldria dir que el protagonista no emprèn el seu camí des del Vallès o el Segrià: la llegenda més repetida el situa a la Capadòcia (Turquia). Aquí hi ha un salt en les coordenades temps-espai (es veu que Sant Jordi havia llegit molt a Einstein). Trobem un voraç drac pels volts de Montblanc (província de Tarragona) i el Rei, un cop se li han acabat les ovelles al poble, proposa que s’entreguin els fills, segons l’ordre que dicti l’atzar. Fantàstic, com les decisions les prenen els pares (especialment els de sang blavosa), no es proposen ells com a berenar de drac, sinó els fills. Devien tenir coneixements de veterinària draconiana, i ja havien verificat que la carn de majors de trenta anys causaven úlcera gàstrica a la pobre bestioleta. En definitiva, un bon dia li toca el torn a la princesa, la filla del rei. El fill del camperol, que a més no devia ser gaire agraciat, és una pèrdua d’importància relativa. Però això sí, la prota de sang blava, tan mona ella... això sí hagués estat una injustícia! sort que va venir el cavaller. I aquest noi, tan ferotge com per enfrontar-se al drac, va tenir un comportament curiós. Aconsegueix sotmetre’l, i el passeja, lligat com si fos un gos, pel poble, per escarni definitiu de la bèstia. Podria haver-se acontentat amb això; en tot cas, podia obligar-lo a seguir una saníssima dieta vegetariana. Però no. És aleshores que li clava la llança i li talla el cap. Aquest es el nostre heroi, el símbol de valentia. Es deu poder considerar el primer torero??? El cas és que l’hematòcrit del drac devia tenir una forma d’hipercolesterolèmia ben curiosa, perquè tan bon punt una gota de sang va caure a terra, va sorgir un roser d’allò més formós. El Jordi, que encara no es considerava del tot sant, va agafar una rosa i li va regalar a la princesa.



Així que quan ens regalen la floreta del dia, estem celebrant no la salvació de la noia, sinó que el drac va vessar sang de forma florida. Que el cavaller va trobar que la noia era prou maca, o tenia prou béns –adquirits ves a saber com, que dureses d’agafar patates al camp no tenia− com per córrer riscos ell tot sol, quan el poble, ni en coordinació de treball en equip, no tenia prou coratge −o era simplement prudent−. Finalment, celebrem que aquell cavaller va recomanar al rei que afavorís les esglésies i els clergues en comptes de donar-li terres a ell, motiu pel qual el van santificar. Ja ho diuen que, pagant, Sant Pere canta. Aquell dia, Sant Pere va fer "gorgoritos" fins a caure rebentat.

Si Hamlet aixequés el cap, de ben segur que faria alguns canvis, com ara:

To pink or not to pink

És curiós com aquesta mateixa llegenda s’explica com a pròpia en llocs tan distants de Catalunya com ara Líbia o el Japó. Serà el sant patró d'aquells llunyans indrets?? Si avui vas a menjar sushi et trobes una floreta al plat?? El pitjor fóra que et portessin un compte de tamany llibre!!

I a mi, que cada vegada em cau millor el drac... I que Sant Jordi em sembla més aviat talòs. Si és que està clar: cal desconfiar dels santificats, però especialment dels que tinguin mèrits que inclouen qualsevol tipus d’assassinat. I amb la del drac, ja són tres les morts (accepto fins a les dues i mitja, no menys) que se celebren en aquest dia. No serà que a Cervantes i Shakespeare els va anar a buscar l’animalot del Jordi, oi??

Tot i així, desitjo que gaudiu d’aquest dia especial. Que els vostres enamorats us omplin de roses i llibres. I que algun dels nombrosos Jordis que corren per aquí us convidin a alguna cosa. Només us demano que no perdeu de vista el que és important d’aquest dia: visca els dracs, visca la literatura i, sobretot, visca la república, encara que no doni noies de mans tan fines (o potser precisament per això!). Ah! I les meves felicitacions a la pantera rosa!


NOTA: Jo sóc la conseqüència de la victòria de la política anti-catalana del franquisme. No ho puc evitar: m'expresso molt millor i amb més facilitat en castellà. Avui, però, he volgut fer una excepció. I no perquè m'impressionin gaire els patrons o els sants. Però és un bon dia per demostrar l'amor per aquestes terres i les seves gents. El meu cor, avui, és de color rosa.


.